Palau de la música de l’any 74, 75, jo feia E.G.B. vaig anar-hi
amb els pares i la seva colla d’amics, en Llach va arribar tard
perquè venia de declarar de “La Jefatura superior de Policia
”anava tot vestit de negre: camisa, pantalons, sabates i
portava mitja melena. Recordo que el meu pare deia: té les
sabates blanques de pols del que li han fet passar.
L’estaca només la va poder tocar ara no recordo si amb el
piano o la guitarra i la gent la vam cantar amb una gran
força.
Un altre record, les 12 hores de Llach a la ràdio un Nadal o
un Sant Esteve de ja fa un grapat d’anys, vaig poder escoltar
sis hores seguides, encara ho tinc gravat en cassette.
A la meva època post-Kumbaya tocant cançons de
cantautors, però majoritàriament d’ell.
Al Liceu una festa major de Barcelona, on moltes persones
vam poder veure aquest teatre gràcies al seu recital.
Al Camp del Barça amb els amics, quan just feia un mes que
havia acabat pedagogia a la universitat, va ser un recital
màgic, molt intens.
A Vitòria amb la meva filla prematura a Sant Joan de Déu,
les infermeres ens van recomanar desconnectar unes hores
del hospital i vam anar directes: Sant Joan de Déu – Vitòria,
Vitòria- Sant Joan de Déu.
I com no el seu penúltim recital a Verges, excepcional.
Per mi en Llach forma part de la meva vida, he crescut amb
la seva música, és d’aquelles petites grans coses que
sempre m’han acompanyat. M’agrada la seva música, la seva
veu i sobre tot les lletres de les cançons , les trobo sensibles
i tendres, bé és una persona compromesa i coherent amb
ell mateix, amb el nostre país, la nostra cultura i la nostra
llengua.
Núria
