Maresme, Alella. Tot d’un plegat, un concert d’en Lluis.
Estavem a la segona fila. Era l’any 1970. Comença a cantar,
El bandoler amb el cambi de veu, i si no us ho creieu no
recordo els tiítuls de las demés cançons, però recordo com si
fos ahir l’emoció que vaig sentir. Vaig plorar, aplaudir, las
mans em feian mal, vaig cantar L’estaca com es normal.
Passan els anys i per motius personals vaig a parar al cul del
món, a Fòrnols del Cadi. Jo posava els cassets per recordar.
Un nùbol blanc etc. No podia baixar a Barna per veure en
Lluis. Però em separo del meu company i vaig a Barna,
allevors sí vaig poder veure en Lluis amb Porrera. Un altre
vegada plorar, aplaudir, mal a las mans i una emoció enorme.
Tinc els mateixos anys q’en Lluis, sóc del 48 i ara visc a
Solsona, i em vaig autoregalar anar a veure l’últim concert.
Porto els cds al cotxe i els poso a tot volum, ara un, ara
l’altre, no escolto rés més. Es com una paranoïa. Però em fa
molt de bé, em posa a punt per començar el dia, però
l’anyoro molt moltíssim per que sé que no el veure més en
directa, cantant amb la seva emoció i amb la Laura i tots els
altres.
Gràcies Lluis per existir i per donar tot lo bó que tens als demés.
Susagna
