estat en la meva vida, a format part de la quotidianitat
familiar, els primers discs senzills amb les seves cançons ja
sonaven el menjador de casa meva, amb tota normalitat la
meva mare cantava aquelles cançons mentre traginava per
casa Cal que neixin flors a cada instant, Cara i creu, Per un tos
del teu cos, Que feliç era mare. Jo acabava de néixer i el Lluís
també acabava de néixer artísticament era l’any 1967.
El tenir tres germans més grans em va permetre no perdre
mai aquest contacta i seguir la seva discografia, d’ells són
Lluís Llach a l’Olympia, I si canto trist, Viatge a Ítaca, Barcelona,
gener de 1976 però el veritable addicte en aquella família
vaig ser jo i segueixo sento.
Si Verges 50 va ser un regal d’una entitat financera per Sant
Jordi, el primer disc que recordo que era meu fou I amb el
somriure, la revolta, tenia 15 anys i des de llavors he seguit
comprant-los tots, no he deixat mai de seguir-lo
professionalment, encara que, com molts, he tingut alguna
infidelitat.
Us imagineu l’adolescència amb cançons com Som tu i jo,
Infant de Beirut, Ells són aquí, Tinc un clavell per tu, Aprendre,
I ara de nou més totes aquelles cançons que recuperava
dels discs dels meus germans Jo se, Si arribeu, Laura,
La taverna del mar, Madame, Com un arbre nu, Respon-me,
Abril 74, Viatge a Ítaca …
Com molts de la meva generació varem podem compartir
molt poc en Lluís amb els amics, érem bitxos estranys en una
societat on els gustos musicals anaven per un altre costat.
Dos moment màgics, el primer cop que vaig veure en Llach
en un concert, no recordo l’any, era a Sant Quirze del Vallès,
jo no tenia entrada però la meva germana em va animar
perquè hi anés, si més no a veure l’ambient em va dir
(jo crec que ho va fer perquè veies que hi havia molta gent
que com jo ens agradava molt), i es va trobar a una amic i
ens va donar una entrada i em vaig quedar. La veritat és
que no vaig escoltar gaire en Lluís perquè vaig estar tot el
concert cantant (va començar amb Venim del nord, venim del
sud), com sempre havia fet a casa.
L’altre moment , pot ser tindria uns 15 o 16 anys, en un prat
d’Age a la Cerdanya, uns amics d’una amiga portaven una
guitarra i varen començar a cantar moltíssim cançons d’en
Lluís sota la lluna fins a altes hores de la matinada.
He tornat a veure en Lluís en directa moltes vegades,
sobretot en els últims anys on em vaig enamorar d’una dona
que també li agrada i d’un grup d’amigues que són fans
incondicionals.
La veritat és que no tenim massa coses en comú, no
m’agrada navegar ni el mar, no soc políticament actiu, no soc
una persona socialment gaire compromesa, no em considero
un revolucionari, i no m’agrada l’Estaca. Però quant l’escolto
m’emociono, em captiva, m’enamora i en transporta a un
altre món.
Però deixeu-me, per acabar confessar dos secrets. El primer
d’ells és que vaig saludar i abraçar en Lluís per primera
vegada en un dels recitals al Teatre Nacional de Tranuites
Circus, havien passat40 anys de relació de silenci, mai no
havia tingut necessitat de atansar-me al final d’un concert ja
que sabia que acabava molt cansat desprès de deixar-se la
pell i la veu a l’escenari. A Verges a l’últim recital li vaig donar
la mà insistint amb lo molt que l’estimàvem.
I l’últim secret, la meva filla de 5 anys, no només reconeix en
Lluís quant el veu sinó que ens canta un trosset de Nin Non
(cançó que des de que va néixer li he cantat a l’anar a dormir
i la segueix demanant quant vol que li faci carantoines),
Venim del nord, venim del sud i l’última que ha volgut
aprendre és País petit. Em cau la bava.
L’escolto sovint i el canto cada dia perquè sempre ha estat
amb mi, a la meva vida quotidiana, en els petits moments i
en els grans moments, en la solitud, en l´’inconscient.
És l’amic fidel que estat en tot moment el meu costat.
Jordi T
